Contes

Aquest obra està sota una llicència de Creative Commons.  Textos inscrits al Registre de la Propietat Intel·lectual. 

Contes

La flor de la princesa

Hi havia una vegada una flor que encara era una llavor. 

-Com seran les coses quan pugui treure el meu cap a l’exterior? –es preguntava.

Si ella tenia clara una cosa era el seu ferm propòsit de pensar sempre en positiu, passés el que passés. Així que ella es va proposar dedicar la seva existència a ser feliç i crear-se una vida agradable. El més important a la seva vida era sentir-se bé i potenciar la seva bellesa interior. Per a ella, tenir cura del seu interior significava escorcollar-se a ella mateixa, conèixer-se bé i ésser conscient de les pròpies possibilitats i per aconseguir-ho, ella enfocaria la seva existència en això.

-Quan desitjo de créixer i desprendre una olor penetrant i encisadora!- exclamava cada dia-. I qui sap a qui podria arribar aquesta olor...? –sospirava la floreta.

Fins que va arribar el moment en què se va sentir brotar, germinar, florir i la primera cosa que va agrair fou veure la llum del sol i sentir profundament la seva calidesa ja que aquesta escalforeta li estava donant la vida que ella havia estat desitjant tant des del començament. Va viure l’experiència del seu contacte amb l’exterior com un miracle. Percebia el tacte suau de les gotes de la rosada, de la frescor de la brisa i escoltava el brunziment i el voleteig dels insectes al seu voltant. Fou en aquell mateix instant que se n’adonà que en els moments difícils precisament allò que li donaria forces seria enrecodar-se’n d’aquestes sensacions sublims que ara estava experimentant... Estava envoltada de tanta bellesa...

En aquell moment concret, decidí que una ona expansiva d’optimisme i de pensament positiu en constant ebullició sempre l’acompanyaria allà on anessin ella i els seus pensaments. El poder d’aquesta ona vibratòria era tan fort que era capaç de generar canvis en el món exterior i passés el que passés, ella sempre se sentiria protegida per les vibracions que generava aquesta enorme ona expansiva que naixia des de la seva ment i es projectava a l’exterior. Aquesta ona era molt gran i ho abraçava tot. Podia estendre’s fins i tot més enllà del planeta i ,a més, recollia la vitalitat i el poder de transformació d’allà on es propagués i el retornava al pensament originari d’on va sorgir, o sigui, al de la nostra flor, la mateixa que aconseguiria tot allò que es proposés. Així que es va preguntar: Quin és el meu millor somni? Formar part d’un ram molt especial... però com? I quin?

Però, com arribaria la nostra flor al seu somni, com aconseguiria que algú es fixés en ella? Erra tan petiteta, tot just havia acabat de treure el seu capet a l’exterior... però ella creuria més que mai en la grandesa dels seus pensaments...

Així que, amb més força i fe que mai, es va imaginar a ella mateixa muntada en aquella espiral de positivisme, aquella ona que era tan potent i vibrant que arribaria a tocar el cor d’algú que l’apropés a la consecució dels seus objectius.

De moment, es va concentrar sincerament i forta en el seu desig. El seu somni creixia a mesura que ella ho feia al mateix temps i esdevenia una preciosa flor de colors molts vistosos i lluents.

-Ai!- es va queixar la flor.

La roda d’un carruatge quasi bé l’hagués aixafat, si no arriba a ser per una ràfega de vent que l’ajudà a esquivar-la. Però la jove que viatjava al carruatge, va escoltar el crit de la floreta i va ordenar que el carruatge es deturés. Va baixar i a veure la flor espantada i torbada. La dama li va demanar perdó.

-Què podria fer per arreglar-ho, flor bonica, per compensar-te pel dolor que t’he causat sense voler?

-Porta’m amb tu –li va dir la flor- i ajuda’m a acomplir el meu somni: formar part d’un ram molt especial...

-Mm, crec que puc fer alguna cosa al respecte –li digué la jove i la va recollir, arrencant amb molta cura les arrels i embolcallant-la en un drap humit per tal d’emportar-se-la amb ella.

Quan el carruatge va arribar a la seva destinació, la flor es va sorprendre perquè: estava al palau reial!

-Jo sóc la princesa –li digué la jove- i m’afalagaria que formessis part del meu ram de noces. Em caso demà al el meu príncep. La flor no s’ho podia creure!

Això significa que demà viuré el meu somni –li digué la flor a la princesa.

I jo el meu –li respongué, il·lusionada, la princesa.

La princesa era una gran amant de les flors que conreava als jardins i hivernacles del palau. Per aquest motiu, el seu títol era el de Princesa de les Flors.

El palau reial sembrava un lloc màgic on els rajos de llum embellien i acaronaven cada racó. Els cristalls filtraven la llum en diversos colors que il·luminaven l’interior amb les tonalitats de l’Arc de Sant Martí. A la nit el cel estelat es reflectia a les finestres, que semblaven convidar als estels a entrar. Era com si el palau esdevingués una volta celeste que atorgava un sentit de serenitat i de particular encant a les nits d’aquell lloc. La flor es va sentir fascinada per aquell preciós entorn.

A més, en aquella nit precedent a la boda de la princesa, la nostra floreta es va sentir plena i en total harmonia amb ella mateixa, com si hagués trobat el seu camí, la seva llum. Fou aleshores quan va saber que ella sempre havia estat predestinada a formar part del ram de la princesa. Tanmateix, els somnis sempre es poden millorar...

I va arribar el gran dia: el dia de la boda de la  princesa amb el príncep. La princesa amb el seu vestit de núvia estava tan formosa que semblava una fada i li va confessar a la flor que es casava totalment enamorada del príncep. La seva mirada brillava tant que semblava que els estels s’hi haguessin amagat a dins. Del seu cor brollava una font de felicitat que li va fer sentir a flor de pell la màgia del moment present. Per tant, es va disposar a viure el seu somni. Va agafar amb molta cura la floreta per no fer mal a l’arrel i la va col·locar al ram. Estaven les dues tan radiants i pletòriques que no se sabia quina d’elles s’estava sentint millor...

La cerimònia va ser meravellosa i es va ajustar perfectament a la plena manifestació del  somni  que ambdues havien imaginat.

El monarca li va dir a la princesa durant el convit, que el regal que ell li feia era que a partir d’aleshores ella es convertiria en la Reina de les Flors, ja que ella s’havia guanyat tan alta distinció per raó de la seva creixent sensibilitat cap a elles. També li va fer saber que si alguna cosa tenien en comú la Reina de les Flors amb les seves amigues les flors eren que eren éssers que sempre irradiaven bellesa.

Després de la cerimònia, la Reina va prendre la flor i va desitjar de tot cor que ambdues continuessin estant juntes ja que hi havia quelcom especial que les connectava, com una dolça energia que les unia de forma natural. Així que, traient-la amb cura del ram de noces, la Reina la va plantar als jardins de palau perquè la flor seguís florint allí cada primavera i també pogués seguir florint i formant part per a sempre de la seva vida i del seu cor, aquell cor que a més sempre estaria enamorat del monarca, qui l’elevà a la cor del regne amb el títol de Reina de les Flors. I així fou com el somni de la nostra flor millorà de forma sublim perquè no només va aconseguir estar en aquell ram, sinó que la flor en pertànyer als jardins reials, va conèixer als fills del matrimoni i la resta de la seva existència transcorregué en aquell palau que li va canviar la vida i la feia sentir tan a gust amb ella mateixa...      

Autora: Maria Jesús Verdú Sacases. El contingut d'aquesta pàgina s creació i propietat de l'autora i està inscrit al Registre de la Propietat Intel·lectual.

La granota i la seva fada-guia

Hi havia una vegada una granota que vivia en una petita bassa. No n’estava gaire satisfeta de casa seva perquè era massa petita i les algues li impedien de nedar amb total llibertat. Quan era fora de l’aigua, sovint es mirava al mirall de la seva superfície, però no semblava gaire contenta amb la seva imatge. De vegades, venien les libèl·lules a volar sobre la bassa i la granota, amagada entre la vegetació, contemplava la bellesa de les seves ales i la llibertat que aquestes els donaven. Ella, en canvi, era esclava de l’aigua de la bassa, mai no tocaria el cel, ni el sol, ni la lluna perquè no tenia ales. Reconeixia que envejava aquests insectes de vistoses ales sobre les quals els rajos del sol es passejaven i les feien més boniques encara. Com si no en tinguessin prou! Semblava com si la bellesa dels colors del sol s’allotgés a les ales de les libèl·lules. Però la granota  mai no seria tan formosa. A més, les seves llargues potes eren lletgíssimes.

La vistositat de les ales de les libèl·lules depenia de com incidien sobre elles els rajos solars, però, en canvi, les ales de les papallones tenien bellesa pròpia, la dels seus colors vívids i fixos. Algunes d’elles eren tan boniques que semblava que li haguessin robat els colors a l’arc de Sant Martí, aquell arc que sortia després de la pluja.

La granota lamentava no tenir la mateixa sort que les papallones.

Un dia va veure una fada del bosc, refrescant-se amb l’aigua de la bassa i la granota, un  cop més, va desitjar tenir per a ella sola aquelles ales tan meravelloses com les de la libèl·lula, la papallona i la fada del bosc. La fada,  una fada-guia molt sàvia, li va llegir el pensament i li va dir:

-No perdis el temps planyent-te i envejant els altres, i treu profit de la teva experiència. El temps és la nostra cosa més valuosa i l’hem d’emprar de forma positiva. La crítica i l’enveja no són mai positives i ens bloquegen. En lloc de viure pendent dels altres, per què no vius pendent de tu mateixa? Per què no proves de treure suc del potencial de les teves cames, per exemple? Elles et poden portar més lluny del que et penses. Intenta millorar la teva existència! Fes-ho, si ho fas, la vida et resultarà una aventura d’allò més emocionant. No tinguis por dels canvis!. Si no t’agrada com vius, comença per canviar tu i, t’asseguro que la teva vida esdevindrà diferent! Anima’t! Sé que trobaràs la manera.

I, tot seguit, la preciosa fada va desaparèixer.

Aquella visió va estabornir la granota, però la va fer pensar molt. I va descobrir que canviar la seva vida, depenia en gran mesura d’ella mateixa i de la perspectiva des de la qual enfoqués la situació.

-Potser no tinc ales, però tinc unes potes que em poden portar lluny de la bassa, potser a una bassa més gran on podré nedar fins no poder més!.

La granota va començar a saltar i cada cop els seus salts eren més llargs i la portaven més lluny. Es va adonar que potser no podria mai volar, però saltar era una forma de tocar el cel i d’experimentar el plaer de la llibertat. A més, ella era capaç de fer una cosa que les libèl·lules, les papallones i les fades no podrien fer mai: nedar!. En aquell moment, ella se sentia posseïdora d’un gran poder, el poder de poder desenvolupar-se en dos medis naturals alhora, l’aigua i l’aire. Imagineu-se la capacitat de la nostra granota! Podia nedar tranquil·lament per la bassa, per cada racó, entre les algues, cap amunt i cap avall, i, a sobre, quan li apetia, en lloc de perdre el temps mirant les ales dels altres, es posava a fer saltironets sobre les fulles que suraven sobre l’aigua i no només podia saltar sobre les fulles, sinó també sobre el terra fresc i humit que envoltava la seva bassa. La seva vida ara havia canviat. Però li calia continuar evolucionant i transformant-se interiorment. Així doncs, es va plantejar anar a una bassa més gran ja que ella sentia que s’expandia interiorment i, que, per tant, el seu entorn natural també havia de créixer. Desconeixia la manera de marxar de la seva bassa perquè les seves preuades potes no li permetien recórrer llargues distàncies. Com s’ho faria? En aquell moment, es va concentrar amb molta fe en la fada que feia uns mesos que se li havia aparegut, però no va obtenir resposta. La nostra granota estava molt desanimada. Com podria canviar la seva vida, si no obtenia els mitjans per fer efectiu el canvi? A més, per als seus amics de la bassa les seves pretensions no tenien ni cap ni peus i, per tant, no havia de complicar-se l’existència. Per a ells, quedar-se a la bassa, era l’opció més segura.

Però la nostra granota no era una granota acomodada, resignada ni mandrosa i ella estava decidida a sentir l’emoció de la vida, a creure en les seves idees i posar-les en pràctica. No sabia quan, però es repetia a ella mateixa que no calia enfadar-se i, que, quan menys s’ho esperés, apareixeria la resposta que tant buscava. 

Un dia va ploure tant, que l’aigua de la bassa sobreeixia per tot arreu, arrossegant la nostra granota cap a fora i fent-la caure dins d’un forat.

-Quina por que tinc –deia, plorant-. Com me’n penedeixo d’haver volgut canviar. Quanta raó que tenien els meus amics quan m’aconsellaven que em conformés amb la meva situació. Ara, per culpa meva, mai no sortiré d’aquest forat maleït. Vull tornar a la meva bassa!

Tanmateix, continuava plovent tant que el forat es va omplir d’aigua i la granota va tornar a sortir cap a fora, arrossegada de nou per la força del corrent, que envaïa el bosc.

-On em portarà aquest riu d’aigua? On aniré a parar? I, si para de ploure i em quedo aturada al mig d’un camí, què faré quan aquest cabdal s’assequi, em moriré?

Però va voler la sort que la força d’aquell corrent la conduís a una bassa més gran i la nostra granota va dir:

-Que bé! He anat a parar a una bassa millor.

Va ser aleshores quan va veure que la seva amiga, la fada, se n’anava volant...

Autora: Maria Jesús Verdú Sacases. El contingut d'aquesta pàgina és creació i propietat de l'autora i està inscrit al Registre de la Propietat Intel·lectual.

De conill de granja a conill de bosc

Hi ha havia una vegada un conill petit de granja que vivia feliçment en una còmoda gàbia amb els seus pares. Cada matí i cada vespre, el granger els donava menjar i beure i no els faltava res. Era una forma de vida agradable, però un dia la seva granja es va incendiar, la qual cosa va obligar a fugir als conills cap al bosc, on van iniciar una nova vida. No obstant això, el nostre conillet no estava gaire conforme amb la nova situació, perquè enyorava la seva granja. 

Al bosc els seus pares van construir un cau d’on, al començament, el nostre amic conill no en volia sortir. No obstant això, un dia el conillet va canviar d’opinió, va obeir als seus pares i se’n va anar a conèixer l’exterior. Només sortir del cau, es va trobar amb un conillet més petit que ell, tan petit que encara no parlava, però això no era inconvenient perquè aquell conill, més petit que el nostre amic, volgués que juguessin junts.

-No m’agrades gaire! –protestava el nostre amic-. Ets un conill tan petit que encara no parles, només saps córrer i saltar.

Com que, sortosament, el conill petitet encara no entenia el llenguatge parlat, lògicament no podia entendre les queixes del seu amic. A més, ell estava ple d’il.lusió i no parava de saltar al voltant del nostre amic per animar-lo a descobrir els prats i les muntanyes.

-Deixa’m estar tranquil! Jo no vull anar enlloc que no sigui a la meva estimada granja. I no m’assenyalis les pastanagues ni l’alfals! No m’agraden! Prefereixo el pinso de granja que ens donava el granger. Tu no ets res més que un conill de bosc. Jo, en canvi, sóc un conill de granja.

Però, el conill més petit no entenia res i, per tant, continuava insistint que se n’anessin junts cap a l’interior del bosc fins que ho va aconseguir.

-Vés amb ell, però no us allunyeu gaire! –van advertir els seus pares.

Així que el conill protesta va seguir el seu amic conill més petit, perseguidor d’una papallona que no parava de volar.

-Vigila! No corris tant! Cauràs!

Però ell continuava corrent darrere de la papallona.

Tanmateix, tots tres van trobar un riu i la papallona va continuar volant per sobre de la superfície de l’aigua. Això va obligar a deturar-se al conillet petit que la perseguia.

-Sort que t’has aturat! -li va cridar el conill més gran -. Una mica més i caus a l’aigua.

En aquell moment, va aparèixer sobre l’herba, que tocava l’aigua del riu, el capet d’un peixet que venia a saludar-los.

-Hola!. A tu no et conec. A qui jo conec és al conillet que ve amb tu.

-Hola. Sóc nou al lloc -li va dir el nouvingut.

-Nosaltres som els teus amics -li va respondre el peixet.

-Però -va dir el conill recén arrivat-. Com podem ser amics, si som tan diferents? Nosaltres vivim a la terra i tu, a dins de l’aigua –li va respondre el conill més gran al peixet.

-Que siguem diferents no es raó perquè no ens intentem d’entendre i enriquir-nos amb d’altres punts de vista i formes de pensar diferents –li va dir el peixet.

-Ah sí? En què ens pots ajudar? –li va preguntar el conill més gran.          

 -Per exemple, avisant-vos que torneu a casa perquè s’està fent fosc.

-Com marxarem d’aquí? –gemegava el conill –Segur que el meu amiguet no sap tornar cap a casa, és massa petit per conèixer el camí i jo tampoc m’hi he fixat.

-No pretenguis tenir-ho tot controlat –li va advertir el peixet- i deixa’t ajudar. De vegades, cal comptar amb un factor inesperat...

-Quin? –li va preguntar el conill.

-Amb la meva amiga: la cuca de llum! Ella us ajudarà a tornar a casa quan s’hagi fet fosc.

-Gràcies! Que bé!

-Gràcies a vosaltres i torneu al riu a visitar-me.

-De ben segur que ho farem! Adéu!   

 Autora: María Jesús Verdú Sacases. El contingut d'aquesta pàgina és creació i propietat de l'autora i està inscrit al Registre de la Propietat Intel·lectual.

El bon cor del cuc de terra i la llavor tossuda

Hi havia una vegada un cuc de terra que en les seves trajectòries subterrànies sempre es creuava amb una llavor. No comprenia com tardava tant en desenvolupar-se, perquè cada cop que passava per allí, allí es trobava la llavor, immòbil i sense cap signe de creixement extern. Però un dia, la curiositat va poder amb ell i no va poder evitar preguntar-li:

-Llavoreta, ¿per què no creixes mai i et transformes en planta?

-Tinc por de canviar –li va respondre ella-. No sé què hi haurà a l’exterior. ¿I si algú em trepitja?, ¿i si no plou prou?, ¿i si algun animal herbívor em devora?. Aquí estic calenteta i sóc fora de perill. Em trobo molt a gust al meu refugi. Estic vivint un somni... adormideta i tranquil·la.

-No és un somni allò que estàs vivint –li va respondre el cuc de terra-. És com si haguessis escollit insconscientment de viure morta en vida. Els somnis de veritat estan plens de vida, d’entusiasme i d’experiències i, en aquestes, sempre hi ha un component de lluita, motivació i enriquiment personal, quan hem après dels errors i seguim endavant amb l’opció que considerem que és la correcta. Què creus que t’aportarà viure d’esquena al món?. Pel fet de sentir-te protegida de totes totes, et perds allò millor: les vivències i la saviesa que adquiriries, si escollissis ser la responsable dels teus actes, prendre les teves decisions i acceptar totes les conseqüències. No t’amaguis més!. Surt i gaudeix del sol, dels estels, de la brisa i de la pluja!. Equivoca’t!, si és això el que tems. Aprèn a enfrontar-te amb les teves pors i comprovaràs que no és tan dur com creus.

-Quin rotllo filosòfic! –va exclamar la llavor-. M’estàs convidant a créixer interiorment i exteriorment.

-És clar que sí!- li va dir el cuc.

-No sé,viure amagada del món té els seus avantatges. Per exemple, no tinc problemes.

-No siguis així! –va protestar el cuc de terra-. Els problemes són obstacles que, un cop superats, ens permeten madurar i ens fan més forts. Deixar-nos envair pels dubtes és atorgar poder a la por que ens domina.

-Però aquí davall estic segura i sé que mai no em succeirà res dolent.

-Ni bo....-li va dir el cuc-. Aquesta és l’emoció de la vida. ¡Obre’t a ella!. Què estàs esperant?. No facis malbé ni un segon més i surt a l’exterior. Explota les teves possibilitats!

-Marxa i no em compliquis l’existència!- li va increpar la llavor-. La meva vida és fàcil i agradable.

-Agradable fins que et podreixis...-li va dir el cuc de terra-. ¿Creus que sempre podràs controlar que tot continuï igual al teu món?.

-Podreix-te tu, cuc boig i marxa d’aquí!

-Tu ho has volgut, abandonaré el teu santuari, si aquest és el teu desig i seguiré el meu camí.

I el cuc de terra se’n va anar. Quan va arribar al final del túnel que havia excavat, va veure la llum del sol. Li va molestar, però, tanmateix, ell sabia que el sol és necessari per al planeta i va agrair aquell moment cegador. No obstant això, el perill l’aguaitava. Un ocell va envair el seu terreny i pretenia menjar-se’l. El cuquet va lluitar valentament per la seva vida i, quan el ocellet se l’anava a menja amb el bec, li va pregar:

-Si us plau, no em devoris encara, em resta una cosa molt important a fer. Concedeix-me aquesta última gràcia. Si ho fas, després podràs menjar-me.

-No estic per a ximpleries! –amenaçà l’ocell-. Tinc molta gana. Fa tres dies que no menjo.

-Et prometo que compliré la meva paraula –li va assegurar el cuc de terra.

-No sé si fiar-me, però està bé. Què és el que has de fer?

-Convèncer a una llavor tossuda, que s’ha entossudit en no créixer. Et juro que quan ho hagi fet, tornaré aquí.

-Has tingut sort, al menys a mi ja m’has convençut –li a dir l’au-. Aquí t’esperaré.

-Tracte fet- li va dir el nostre amic cuc.

Així que el valent insecte es va introduir de nou en el seu medi natural: el subsòl per anar a la recerca de la nostra llavor obstinada.

-Hola. Aquí estic de nou –li va dir el cuc a la llavor.

-Que pesadeta que ets! –li va respondre de forma insolent-, encara que, en el fons, et trobava a faltar. Ets l’únic animal que s’ha aturat a parlar amb mi dos cops per prestar-me tota la seva atenció.

-La veritat és que procuro estar atenta i concentrar-me plenament en els meus objectius –va matisar el cuc-. He vingut a convèncer-te que surtis fora i el rendeixis al canvi.

-De veritat que has tornat per convèncer-me? –va preguntar il·lusionada la llavor.

-Sí, a costa de la meva pròpia vida. A l’exterior m’està aguaitant un ocellet per menjar-me, quan hagi acabat amb tu.

-I seràs tan ruc de tornar a sortir?

-Li he donat paraula. En aquesta vida cal comprometre’s amb un mateix i amb els altres i ser sincer –li va respondre el savi cuc de terra.

-Per tant, quan m’hagis convençut, moriràs.

-Segurament que sí –va afirmar el cuquet.

-Tens un gran coratge.

-Gràcies –li va dir el cuc-. Jo no tinc por, només visc el present i en aquest mateix moment la meva missió és encoratjar-te que segueixis el teu procés evolutiu i decideixis créixer per experimentar-lo.

-La teva valentia provoca que hagi desaparegut la por que em carcomia perquè has esdevingut un exemple per a mi- li va dir la llavor.

-Això em satisfà –li va dir el cuc -. Així doncs, suposo que aquestes són les meves últimes paraules.

-Tan convençuda estàs que cal gaudir de cada segon i que, tot i sabent que allí a fora et menjaran, segueixes endavant amb el teu procés de canvi en lloc de fugir i amagar-te aquí dins?- li va preguntar la llavor, que ja havia començat a arrelar.

-I esdevenir un covard?. I negar els meus ideals de valor i compromís?. Fins sempre!. He acomplit el meu somni de veure’t començar a créixer!.

I se’n va anar cap a l’exterior, on l’esperava l’ocell.

-No has tardat tant com imaginava –li va dir l’au.

-Aquí em tens, tal i com vam quedar- li va dir el cuc de terra.

-Has tingut sort- li va dir l’ocell.

-De què? D’esperar que em matis?- va preguntar l’insecte.

-No, mentre eres dins, m’he menjat a dues mosques. Així que ja no tinc gana i pots continuar vivint...

-Això demostra que mai no se sap...-va pensar el cuc de terra i se’n va anar més feliç que mai amb la seva nova amiga per oferir-li aquesta valuosa lliçó.   

      

 

Autora: Maria Jesús Verdú Sacases. Aquest text és creació i propietat de l'autora i està inscrit al Registre de la Propietat Intel·lectual.

La fada creadora de somnis i la llum del mar

Hi havia una vegada un estel del cel que es va enamorar el mar donant lloc a una llum estelada que reposava a l’oceà cada nit. Era la llum del mar, l’estel del mar que ja mai més lluiria al cel. Des d’aquell moment, ella s’alçava com aquella llum màgica que posseïa el do de guiar els cors la vida dels quals estava perduda en un mar de dubtes i, per aquesta raó, se sentien desorientats, sense rumb, sense ni tan sols imaginar el camí que els conduiria a sentir-se en benestar, en pau i en plenitud emocional. Ella havia esdevingut aquell punt lumínic que venia a omplir el buit de les ànimes, quan encara no s’havien trobat a si mateixes ni havien aconseguit convertir-se en la llavor que faria germinar els seus somnis.

Així que la llum del mar actuava com una brúixola interior per a tots aquells que tractaven de cobrir-se de la serenitat del so de les onades sense percebre cap esperança en l’horitzó de la seva maltractada existència. Eren aquells qui se sentien inconnexes amb ells mateixos, aquells qui eren incapaços de percebre l’abraçada que les onades els oferien en el seu constant moviment, aquella carícia amb gust a sal que s’escapava amb la brisa marina ja que les seves emocions estaven seriosament danyades. D’aquesta manera, aquesta particular estrella brillava a la superfície de l’oceà nit rere nit a la recerca de cors maltractats però receptius per acollir-la dintre seu. Quan ella es posava en ells, el primer efecte era la sensació de llibertat d’haver deixat enrere el patiment, d’haver perdonat i oblidat i de poder obrir-se a una major comprensió de la vida de forma assenyada i serena, i, el segon, era un resplendor intens i bell a la mirada d’aquells que havien tingut la sort i la joia de rebre-la en el seu ésser. Era com si haguessin recobrat un sentit d’il·lusió que abans havien ignorat.

I la nostra llum marina seguia resplendint sense aturar-se la seva llum divina de bellesa, entusiasme, harmonia i felicitat per a aquells que estiguessin preparats per agafar-la en la seva evolució personal.

I ella mai es cansava de nedar i de regalar als humans el seu especial fil de llum espiritual. Tanmateix, en el fons del seu cor la estrella de llum desitjava fortament il·luminar una mirada única, noble, justa, sublim. I va ser així com va anar a parar a la cuina de la fada creadora de somnis.

Els fogons de la cuina de la fada creadora de somnis sempre estaven encesos ja que eren molts els somnis apagats, inerts, sense vida d’aquells qui s’havien rendit als designis de la mala sort i de la desconfiança, aquells qui havien renunciat a allò que més estimaven. Eres somnis que ella reviscolava amb la llum de la seva màgia i de l’esperança que naixia a la imaginació i es traslladava al món real. Però primer calia coure’ls a foc lent perquè poc a poc s’aixequessin i se n’anessin volant darrera d’una estela d’alegria fins a la seva consecució. 

Ella era una especialista en reconèixer aquelles emocions humanes que portaven massa temps callades.

Era una fada que tenia el do particular de saber descobrir i apreciar les il·lusions perdudes, aquells somnis tan abandonats, que ja ni tan sols els recordem. Però ella sabia escorcollar a l’inconscient dels humans a qui sincerament desitjava ajudar. A més, ella tenia la capacitat de romandre asseguda amb ells, d’acaronar-los amb tendresa i transmetre’ls el seu desig que cobressin vida i es manifestessin obertament per omplir de joia als seus posseïdors i creadors, ara desmotivats. No obstant això, per aquest motiu, ella era allí per acomplir la seva missió de revitalitzar i refrescar aquells pensaments inerts capaços de transformar les nostres vides per a sempre, amb la capacitat de generar canvis positius que donessin llum al cor humà. I per això estava allí també la nostra llum marina, els nostre estel del mar per fondre’s amb la màgia i la llum de la fada creadora de somnis en la seva cuina espiritual i màgica per poder així donar pas a espectaculars receptes de cuina que provoquessin el naixement de formosos somnis amb un poder impressionant d’autèntica realització dels objectius marcats. Així que amb la unió de la llum de la fada i de la llum del mar mai més els nostres somnis estarien adormits, sinó que podrien iniciar una evolució natural cap a la seva finalitat i despertar i expressar-se al matí.

Per a la fada creadora de somnis el fet de rebre la llum del mar fou una autèntica benedicció ja que gràcies al seu ajut, col·laboració i sincer treball en equip va poder gaudir del significat i dels fruits de la compenetració, l’afinitat i la passió per tot allò en comú que compartia amb la seva llumeta estelada. A més a més, la fada va poder agafar-se un respir en l’esgotadora activitat de la seva cuina per detenir-se en el moment present, en el seu valuós moment present, en aquell moment tan preuat que ja mai més tornaria ja que tot passa i se’n va. I se’n va adonar que la millor opció era potenciar i recrear-se en aquell instant que tant apreciava.

Va entendre que estava molt satisfeta amb el do que li havia estat atorgat. Sentir a flor de pell la seva bondat, la va fer sentir d’allò més bé ja que va percebre que estava seguint el camí que sempre havia desitjat. En aquell moment, va saber que estava predestinada a ell. A més, estava encantada amb la seva màgia i els seus efectes ja que el somriure dels humans era el merescut guardó que ella rebia per la seva tasca. La seva existència li resultava tan gratificant... Donar era una cosa que la feia sentir-se millor. Ella estimava la seva feina i el seu dolç fruit. Així doncs, si en aquell moment ella estava rebent l’ajut de la llum del estel del mar, significava que el poder de la seva màgia augmentava les seves possibilitats apart de permetre-li d’assossegar-se uns instants en aquella laboriosa i creativa funció. Tanmateix, era tal el seu amor pel seu treball que fins i tot quan s’estava prenent aquell merescut descans, enyorava de dur-lo a terme. Com podria explicar-se aquesta sensació?

Doncs simplement pel fet que estava vivint un moment de plenitud que la feia sentir-se en unitat i satisfacció amb ella mateixa i amb el seu entorn. Se sentia tan afortunada de poder realitzar la seva tasca amb tanta justícia i de forma desinteressada... però, a més, trobar un ésser de llum com la seva especial estrella amb qui compartir-ho, li va semblar un regal diví.

Va notar que en el fons l’estel l’estava il·luminant amb els seus fils de llum els quals estaven conferint a la seva mirada una joia infinita... Era com si en el seu cor acollís la màgia, el misteri i la saviesa de l’univers sencer. La vivia com aquella lliçó que l’ajudava a aprendre:el fet de saber estar en el moment present. Això la fascinava perquè li permetia adonar-se de si estava usant el temps de forma sàvia, volant amb les seves ales irisades cap a la felicitat o, pel contrari, si l’estava perdent .Que important era aturar-se a pensar, concedir-se uns instants a un mateix per autoanalitzar-se.

La fada va començar a voletejar divertida entorn al seu estel li va dir:

-Quan vulguis podràs marxar i seguir el teu camí blau sobre les onades del mar.

-Per què? –li preguntà, sorpresa, l’estrella.

-No puc ser tan egoista de pretendre que estiguis sempre amb mi. Ningú pot posseir-te. Per sobre de totes les coses, estrelleta blaveta, ets lliure –li digué la fada-. T’estic molt agraïda per tot el que estàs fent per mi però la meva felicitat no pot basar-se únicament i exclusiva en la teva presència. La meva felicitat depèn i està en mi mateixa. Tenir-te al meu costat em complementa però entenc que no deixar-te lliure per seguir amb la teva lleial missió implica perjudicar d’altres persones que puguin necessitar-te més que jo –va prosseguir la fada-. Me’n sortiré tota sola.

-Estic trista-va lamentar l’estrella.

-Pots tornar sempre que vulguis –li va suggerir la fada-. Ets la meva amiga però no pots aferrar-te sempre a mi i tampoc jo a tu, ja que la base de la felicitat és la llibertat –li digué la fada.

-Ets una fada sàvia, noble i justa i, per aquesta raó, et deixaré un regal. Et regalo un vestit de llum –li digué l’estel.

-Un vestit fet de llum? –li va preguntar la fada -. Quin teixit més especial!

-És un vestit únic i fet a la mida de les teves emocions. El teixit de les mànigues és fet de la llum de l’autenticitat i de la compassió, el teixit del coll s’ajusta a la llum de la bellesa, el teixit de l’esquena ha estat cosit amb la llum de la bondat, el teixit que correspon a la cintura està fet amb la llum de la il·lusió i el teixit de la falda és fet de la llum de la justícia i de l’equilibri. Tot aquell que sigui prop de tu, estimada fada, acollirà en el seu cor aquests valors.-li explicà l’estel-. Així que, vola, vola alt, fada meva, i captiva amb aquestes formoses qualitats a aquells qui necessiten noves emocions.

-I tu –li digué la fada-. Segueix recorrent els mars i continua amb tan noble propòsit. Algun dia en algun lloc secret entre el cel i el mar ens trobarem de nou les dues. N’estic segura.

I així fou com cadascuna va seguir el seu camí, sabedores que, al final, es trobarien un altre cop per esdevenir-ne una i escapar-se juntes cap al firmament, cap a la volta celestial, cap aquell sostre infinit que rep tants somnis cada nit. D’aquesta manera, formarien part per sempre de cadascun d’ells i també de la llum de la lluna i dels estels que ens il·luminen amb la seva calidesa i el seu amor incondicional.    

         

Autora: Maria Jesús Verdú Sacases. Aquest text és creació i propietat de l'autora i està inscrit al Registre de la Propietat Intel·lectual.