Premis literaris

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.

Literatura  

El 14 de desembre de 2003 vaig rebre el Primer premi de poesia de Poemes de Mar que atorga la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Calafell (Tarragona). La notícia es va difondre en diversos mitjans de comunicació, alguns dels quals transcric en aquesta pàgina:

En aquesta imatge apareixem els guardonats de la nit de lletres del 14 de desembre de 2003 en les diferents modalitats literàries que cada any organitza aquesta entitat. Per a mi, aquest guardó va significar un estímul per continuar lluitant per tal d’aconseguir publicar en el futur el meu recull de poemes.

Diari La Manyana, 25 de gener de 2004

 

   

Des de fa diversos anys, sóc col·laboradora habitual de la revista La Borrufa. En ella tinc una secció d'articles de Psicologia i Relacions Humanes. També hi he publicat algunes poesies inspirades en la bellesa del Pirineu Lleidatà (Vall de Boí). Per a mí és un plaer formar part d'aquesta publicació local, comercial i turística gratuïta del Pallars Sobirà, Alta Ribagorça, Alt Urgell, Vall d'Aran i Pallars Jussà. 

Revista La Borrufa, maig de 2004

		Aquest article de la meva autoria va ser publicat a la revista La Borrufa a l'octubre de 2010

Aquest espai és per a aquelles persones plenament autèntiques a qui he tingut la sort de conéixer. Són persones anònimes que brillen amb llum pròpia i estan plenes de vida i de qualitats elevades, però, tenen una habilitat especial i és, precisament, la de passar desapercebudes. I jo respectaré aquesta opció ... 

No obstant això, he apreciat la seva humanitat i els considero com àngels  que m’han aportat una nova, renovada i positiva perspectiva de la vida i sé  que si llegiu aquestes vivències, també us la transmetran a vosaltres. Vull dedicar-los aquestes línies per retre’ls homenatge des d’aquesta secció.

La N.E. va passar per un procés greu de malaltia que la va apartar del seu treball bastant de temps. Sempre havia estat una persona plena de vida i d’entusiasme però la gravetat de la malaltia va fer que es tornés tancada, dolguda, decebuda i indignada per aquest cop tan dur del destí i, a sobre,   essent tan jove. No entenia perquè li estava passant això, sobretot, en el millor moment personal de la seva vida, indubtablement, un moment personal pletòric. Em comenta que va aprendre que, precisament, aquesta fou una de les parts positives d’aquella dramàtica història perquè el fet de estar passant per un plàcid moment personal va implicar que ella se sentís més forta per poder fer front a aquell calvari. Probablement, si la malaltia hagués aparegut enmig d’un moment personal dolent, potser li hagués costat de superar-la molt més. Si va aconseguir superar-la a passes agegantades va ser no només per la seva força de voluntat, sinó perquè la malaltia es va presentar en un bon moment. D’aquesta manera, mentre estava malalta ella només pensava a fer front i superar la situació. 

Era tal la seva determinació, que quan el seu metge li va advertir sobre el grau de la malaltia, ella, enlloc de deixar-se emportar pel desànim, li va preguntar, mirant-lo als ulls:

-Doctor, quines possibilitats tinc de salvar-me?

Mesos després ella serviria d’exemple als relats del seu doctor ja que segons ell, només un 5 % de persones són capaces de preguntar això per elles mateixes i les seves pròpies possibilitats en aquell moment crucial i ella havia estat una d’elles.

Enlloc de la mort o de pensar que no se’n sortiria, ella va optar per la vida ja que des de sempre havia estat una persona lluitadora, dinàmica, activa, molt oberta i amb moltes ganes de tirar endavant els seus projectes. 

La seva parella es va agafar una excedència laboral per tal de no deixar-la sola ni un moment. Sempre va estar al seu costat. Per tant, ella va poder comprovar el que ella sempre havia sabut: que sempre havia gaudit del privilegi de viure un amor de veritat.

  

Ella em comenta que: 

-Els pares van estar sempre al meu costat. Però en aquells moments qui em va aportar més, qui em va fer tirar endavant i em va transmetre les ganes de superar-ho és la parella a qui més m’estimo!-. 

Amb aquesta actitud, la seva parella va tenir un paper clau en la seva recuperació perquè sempre va estar al seu costat. Així doncs, la parella s’aixecaven, menjaven i se n’anaven a dormir junts. Durant els primers sis mesos de la malaltia, ella es va dedicar a viure única i exclusivament el moment i, a més, amb la persona que estimava, que estava plenament dedicada a ella, en cos i ànima. Una filleta havia nascut de la unió de la parella, la qual va restar amb familiars molt propers. Em comenta la mare que mentre va durar la seva malaltia, sempre que podia estar i gaudir una estoneta de la seva petita, rebia una gran força per continuar endavant perquè allò que més desitjava era veure-la caminar, gatejar, sentir les primeres paraules,... De fet, la primera vegada que la nena va dir “mama”, la mare va plorar molt i també quan va aprendre a caminar, a fer pipi,... La seva delicada situació feia que la mare visqués molt més intensament l’aprenentatge de la seva filla.    

   

Durant aquests sis mesos, ella va demanar a les seves amistats que es mantinguessin al marge i que, quan ella es trobés bé, ja recuperaria el contacte amb elles. Si, mentrestant, volien saber com es trobava, li podien preguntar a la seva família. 

Quan van passar els primers sis mesos i ella començava a notar que la sanació estava més a prop, ella va començar a  replantejar-se i a qüestionar tot el seu entorn i la reacció de les persones que fins aleshores en formaven part. Això va afectar substancialment a les seves relacions ja que algunes van continuar i d’altres, no, en tot allò que depenia d’ella. En aquest moment del relat, jo l’aturo i li faig una dura pregunta:

-Tu saps que hi ha persones que et van donar l’esquena i a qui no pots apartar de la teva vida perquè no depèn de tu i, per tant, les has de continuar mantenint en ella. Què n’opines d’això?

Ella em respon, plena de saviesa:

-No vull pensar que no m’han ajudat sinó en allò que m’han aportat.

Ella és una persona tan extraordinària que, fins i tot, d’allò negatiu, en treu una ensenyança positiva.

Quan la N.E. va començar a recuperar-se, va començar a obrir-se al món que sempre l’havia estat esperant i va renéixer com un persona encara millor que abans. 

Ara ella es fixa en coses que abans no prestava atenció: es fixa en la gent que té dificultats i se n’adona més ràpid dels problemes de la gent. D’aquesta manera, superar la malaltia, ha augmentat la seva sensibilitat davant el dolor emocional dels altres. Això ha convertit la seva tasca docent en més vocacional. Ella estima molt la seva feina amb els grans i els petits.

Afirma que ha deixat de ser una persona superficial (encara que jo no crec que ho fos) i ara és més sensible als altres.            

Afirma també que les principals lliçons que li va portar creure més que mai en la seva vida, quan la malaltia la hi volia prendre, són:

• aprofitar tots els moments que et regala la vida.
• no enfadar-se per tonteries.
• encara que et sentis una persona nova, et queda molt per aprendre.
• cal ser més flexible i generós.

Ara li costa més dir que no perquè després de la seva experiència, ella se sent amb el compromís de donar i voluntàriament. A més, ara ella s’ofereix a fer moltes coses que abans ni hagués imaginat que faria. El que està clar és que ella s’està expansionant i creixent com a persona.

Pel que fa a viure cada moment de la vida, ella afegeix que ha après a valorar amb intensitat cada moment per simple que sigui i a fer de l’agraïment una forma de vida. Ella continua fent catequesi a la seva parròquia, col·laborant amb les activitats de nadal i pasqua,... a part de la seva feina principal.

Em comenta que durant aquells primers sis mesos crucials de la seva malaltia en què es va fer un replantejament sobre amistats i família, ella va aprendre a ser més objectiva, a saber analitzar i mirar-se les coses més fredament. Ara ella és més afí a persones no de la mateixa edat, sinó de la mateixa forma de pensar. I si bé es va deslligar de persones a qui estava més lligada però que no van tenir una reacció correcta, a qui se sent més lligada que mai és amb la seva germana amb qui sempre ha tingut un vincle de protecció cap a ella ja que és la seva germana petita, però durant la malaltia va ser la germana qui la va protegir a ella perquè va saber estar en tot moment al seu costat.

Finalment, em conta que quan va entrar a quiròfan, el metge li va preguntar:

-Com estàs?

I ella, li va respondre amb un somriure:

-Allò important és com està vostè, que és qui m’ha d’operar a mi!.

La N.E. es va reincorporar al seu lloc de treball abans de temps i més plena de vida que mai perquè necessitava sentir-se útil, malgrat que periòdicament s’hagués de sotmetre a controls de salut.         

 

Ara ella ha sanat completament i busca a persones amb aquests valors:  noblesa, sinceritat i sensibilitat. Actualment, se sent més feliç. 

Admiro la seva valentia i determinació i, sobretot, la fe que va tenir en ella mateixa. Per això he decidit reproduir el seu testimoni per tal de retre-li homenatge des d’aquestes pàgines.