Relats

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.Textos inscrits al Registre de la Propietat Intel·lectual. 

A l’ànima del bosc amb els éssers elementals de la naturalesa

Estar a l’ànima del bosc és una benedicció. Fondre’s en el cant dels ocells a l’alba, quan els primers raigs acaronen la cresta de les muntanyes, et connecta amb allò sagrat de l’instant que tens l’honor de presenciar.

La boira, de lluny, s’ha deixat caure a la vall amb una forma tan densa que sembla que s’hagi disfressat de mar i conforme es va enretirant amb parsimònia i elegància al llarg de la muntanya, va descobrint els pics de les roques que havia estat ocultant amb recel.

El silenci tenyeix el lloc amb una essència divina i autèntica i es mostra com un emperador callat que regna sense ser vist ni revela la seva identitat.

El sol es desperta i dóna vida a tot allò que està sota el seu domini. Aquest astre aixeca el teló de la nit i atorga el colorit lluminós a la vegetació de la serralada nevada.

El silenci esmorza amb el cor del bosc i ells s’uneixen la màgia i la bellesa inherent al regne de la natura. Els elfs, les fades, els gnoms i els follets comparteixen l’àpat amb ells, mentre celebren la felicitat d'existir. Els animalets s’acosten a ells, mansos i confiats, i es rendeixen al moment i a la companyia d'aquests éssers de llum alats la religió és la preservació del planeta.

El grall dels corbs irromp amb tal força que esquinça el silenci. Precisament, amb aquest so pretenen ensenyorir-se del silenci, oblidant que aquest es troba en el rerefons del soroll que emeten.

 

L'encant i el misteri subtil de la boira que mandrosament es passeja encara sobre algunes praderies, es confon amb el de les neus dels cims en una unió i un equilibri natural que em fascina. Ser-ne testimoni, és un honor que m'impulsa a seguir reverenciant amb més força a la Mare Naturalesa i el fet de viure aquest sentiment de manera tan intensa, fa que m'oblidi del fred que fa. Em sento diminuta davant de tanta grandesa però intueixo que la meva respiració conflueix al ritme dels batecs del ventre terraqüi.

M'emociona l'expressió natural de tots els elements de la naturalesa tan plens del seu ésser i de la seva identificació amb el miracle que subsisteix en tota forma de vida.

De lluny escolto la veu de la meva ànima bessona, aquest àngel de la guarda que m'ha ensenyat a estimar la vida, i que no ha pogut resistir la temptació d'endinsar-se al bosc per recollir els seus fruits i silenciar els seus pensaments en la pau de tan lloc paradisíac. La seva veu em crida i em recorda que he de acomiadar-me en secret del bosc. Me l’emporto en el meu cor i li envio reiki a ell i l'ànima del món que ha tingut la bondat d'acollir a la humanitat.

Autora: Maria Jesús Verdú Sacases

 Les fades i els elfs del riu

Avui visc el meu somni particular al llit del riu. El somni de refrescar-me amb l'aigua, de recrear-me en el seu so relaxant i d'agrair la seva funció nutrient de la terra i dels que l'ocupen.

De petita, m'encantava banyar-me al riu, acompanyada del cant dels ocells i per la brisa entremaliada que bufava entre les fulles de la vegetació i s'escapolia, filtrant-se en l'aigua. Podia sentir, llavors, com un pessigolleig que em baixava cap als peus, mentre romania immòbil dins del riu, esgotada després capbussar-me i clapollejar sense parar.

Ara em sento part del riu i aquí demano a la vida que m’ajudi a enfortir el meu compromís amb la mare natura per contribuir a preservar-la i permetre que brilli amb la llum que només la mare terra té reservada per als seus fills.

 

Els elfs i les fades es mantenen en un segon pla, per tal de no prendre-li el protagonisme a l'encant del moment.

Els raigs del sol em murmuren que estem aquí per sentir i conciliar-los amb l'avui i no per perdre'ns en el camí de les preocupacions que ens fustiguen per no deixar-nos ser.

Agraeixo tot el que m'ha portat a aquest moment de comunió amb el que és i amb la saviesa que regeix l'Univers. Jo m’obstino a ser feliç, encara que de vegades no la comprengui. Sé que en tot el que passa, hi ha una divinitat, que acabarà sortint amb la mateixa naturalitat amb què ho fa l'arc de Sant Martí després de la pluja.

La màgia s'amaga en cada miracle que ens passa per alt. La vida està plena d'ells però de vegades tenim una habilitat especial per ignorar-los. El miracle rau en l’existència en si mateixa, en el fluir dels esdeveniments, en l'interior de cadascun de nosaltres. De vegades, ens perdem a nosaltres mateixos i llavors som incapaços de reconèixer-nos com a miracle i ens tornem cecs al miracle que es troba en tot el que ens envolta.

L'ànima és el nostre millor regal. És un miracle etern i la nostra millor mestra però a molts els resulta invisible i per això no saben de la seva presència. Està en nosaltres i en tot el que observem.

De petita m'emocionava l'equilibri del natural i com tot acaba tornant al seu origen. Així de flexible i d’obvi resulta tot.

Enyoro haver deixat de ser nena però segueixo somiant desperta el somni de l'ara, aquest ara que cobra vida en el batec de la meva vibració d'agraïment, de sorpresa, d'acceptació i de joia per ser el que sóc. Els meus guies, a qui percebo com a éssers alats molt lligats a la naturalesa, i tot el que m'ha passat, m'han conduït a aquest ara, aquest èxit en si mateix que jo visc a cada pas sense aferrar-me a cap expectativa que pogués modificar la essència pura de cada moment que jo tinc la benedicció de sentir.

La transparència de l'aigua em transmet que l'ànima neta del riu, li infon aquesta qualitat que la converteix en ella mateixa. Li demano a aquesta ànima que m'ensenyi a sanar-me i a comunicar-me amb les fades sanadores de l'aigua.

La solitud és el regal que em permet interioritzar amb paciència per accedir a aquest grau de mi mateixa que fins llavors desconeixia. No obstant això, el dolor m'impedeix lliurar-me a un nou grau d'evolució. Ser conscient d'això ja és un primer pas, el següent, seguir endins.

Hi ha tanta bellesa continguda en aquest lloc i també davant meu que bé val la pena investigar a mi mateixa. Si la veig reflectida fora, també estarà en mi.

Un full cau suaument d'un pollancre sobre la superfície del riu. El full es deixa portar per la seva ànima viatgera i errant que la guia riu avall, encara que a ella ni tan sols sembla importar-li la direcció, només el camí infinit que la seva ànima li ha traçat.

Hi ha un tràfec més enllà de la nostra comprensió on es teixeixen els fils del destí amb la laboriositat d'un mag que desplega la seva màgia en l'horitzó de cada pas que donem. Percebre aquesta màgia que ha estat creada per a nosaltres, ens col·loca en una dimensió que va molt més enllà del que som capaços de veure ara i que ens connecta amb la immensitat de l'ésser.

 

Autora: Maria Jesús Verdú Sacases

 El meu passeig amb les fades, els elfs, els gnoms i els follets del bosc

 

Un vell pollancre m'ofereix el seient del seu tronc. Al seu darrere, el soroll de fons del riu trenca el silenci d'aquest paisatge verd, sublim i encantador que reconec amb la sorpresa d'una nena i que reverencio des del recolliment d'una ànima silenciosa que troba la seva pau en allò sagrat.

El tronc del pollancre té forma de cadira en un dels seus laterals. Aquest seient sembla que ha estat molt de temps esperant-me, i no només a mi, sinó també a d'altres caminants que volen deturar-se en el camí per recrear-se en la bellesa del lloc.

Asseguda, escolto el lleuger espetec de les fulles en caure a terra. La tardor presideix aquest entorn diví i acolorit que engoleix la meva atenció cap a la seva naturalesa misteriosa i callada.

Les ortigues al voltant del pollancre em fan recordar episodis de la meva infància a les muntanyes. Els meus jocs van transcórrer a prop d'elles. Les ortigues no m'agradaven perquè al tocar-les, em picava la pell i em sortien unes erupcions molestes que desapareixien al cap de poc. No obstant això, de major em beneficií de les seves qualitats beneficioses per als cabells.

En cada arbre, a cada planta, en el curs d'aquest riu darrere meu, reconeixia la pau que de petita habitava en la meva ànima. Desitjava recuperar-la i que es quedés amb mi per sempre malgrat tot. Aquest era el meu major propòsit i les ortigues eren allà per recordar-m'ho.

Algun pensament juganer em va xiuxiuejar que jo era silenci i que havia de transcendir la meva soroll mental i el del meu entorn habitual. La vida seria la meva mestra per això. Alguna cosa em deia que no m'estava imaginant res.

Des de petita havia estat lligada als éssers elementals de la naturalesa: fades, gnoms, follets i elfs, per descomptat, els meus favorits: els àngels. Els vaig demanar mentalment a tots ells que em desvetllaran els secrets per em recordessin com volar, trobar el meu silenci interior i desenvolupar una ment neutral, lliure de judici i de condicionaments externs per poder viure en llibertat i poder ser el que havia vingut a ser : una ambaixadora entre el regne de les fades i el dels humans. Un aleteig ràpid i sonor d'un au que en aquell precís instant va creuar a prop meu sense ser vista, em va confirmar que els éssers alats havien escoltat les meves peticions i que s'havien compromès a atendre-les. Com a mostra d'agraïment, els vaig fer una ofrena de pètals de roses i vaig prometre de portar-los minerals en el futur. Els agraden molt aquestes pedres.

Cada passa en aquesta naturalesa preciosa i màgica, m'acostava a la nena lliure, alegre i sense por que un dia havia estat però que la vida es va encarregar d'apallissar perquè es convertís en trista. No obstant això, havia arribat el moment de deixar això enrere i de tallar amb llaços insans que m'havien estat ofegant durant massa temps. Havia adoptat el coratge de prendre temps per aclarir-me, per dur a terme la meva missió i dir sí a aquelles ànimes que m'estaven esperant al món.

Seguia asseguda al pollancre. Vaig adonar-me que darrere meu hi havia una paret petita de terra. El so d'una lleugera quantitat de terra desprenent-se d'ella, em va recordar que havia de seguir el meu camí. Aquest lloc activava al màxim la meva intuïció. De petita era molt sensible i receptiva al subtil i màgic i volia redescobrir aquest do de nou.

Em vaig aturar uns instants per recollir alfals per a les aus que tenia al corralet de casa. De petita, els meus avis tenies plantacions senceres per donar de menjar els animals de la granja. L'alfals em va connectar amb els meus records amb ells. En aquest sentit, la naturalesa m'estava oferint un retrocés que em reconfortava.

El soroll de fons del riu em calmava i em transmetia que l'existència sempre segueix el seu curs i que la vida és un do que no s'ha de fer malbé generant pensaments negatius, al contrari, que cal aprofitar les dificultats per potenciar el bo que ens porten i visualitzar amb més força que mai tot el positiu que resideix en la nostra ànima. D'aquesta manera, ens revelem a nosaltres mateixos els nostres secrets, i amb l'alè del pensament positiu, els conferim la millor de les vides: la del moment present destinat a materialitzar-los. Tenir la valentia de visualitzar el bo en plena dificultat, li dóna la força d'un volcà.

Vaig continuar caminant i vaig veure. una espiga de dent de lleó i li vaig bufar per veure volar les seves llavors. De petita ho feia, mentre demanava un desig. En aquesta ocasió, abans de bufar, vaig demanar que l'espècie humana fora digna de viure en el món, convertint-se en el seu protector.

Em vaig asseure davant del llit del riu per seguir deixant-me subjugar el so relaxant de l'aigua.

Els raigs del sol del migdia impactaven a la superfície del riu on les onades sobresortien i provocaven l'aparició de les bombolles a les baixants. De petita, somiava amb poder-les agafar per bufar i veure com explotaven a l'aire però em resultava impossible. Només podia fer-ho amb les bombolles de sabó, no amb les de l'aigua del riu. Em semblava com si el llit del riu protegís les seves bombolles, atorgant-les vida eterna ja que jo sempre les veia allà, dibuixant les seves formes perfectament circulars sobre la falda del riu que les alletava. A més, les roques del riu es van confabular amb elles per fer-ho possible. De petita percebia la naturalesa com un ens amb sentiments, ple de vida, amb cicles de mort, canvi, regeneració i col·laboració. Això era una cosa que em fascinava i que m'ensenyava a acceptar els processos.

Vaig deixar enrere el riu i em vaig acostar a uns gronxadors. Vaig seure en un d'ells i em vaig deixar balancejar a l'aire, mentre em sentia nena i m’omplia de la felicitat del moment.

Me’n vaig anar sense pressa d'aquell lloc, agraint a cada pas l'alegria de sentir i de viure des del meu cor de nena.

Autora: Maria Jesús Verdú Sacases

 Pensaments d'una fada

Passejo per un camp de somni sembrat de silenci. El sol de l'alba acarona les formes terrestres, mentre la rosada banya l'ànima de les flors. La lluna se s'ha anat tímidament i els estels han tancat els ulls i la seva llum. Els raigs del sol es filtren en els meus pensaments i reparteixen promeses de llum i de benestar.

Observo i em sento en cada arbre, en cada flor, en cada brot d'herba i és com si ja hagués format part de tot això, només que ara sóc capaç de contemplar-ho des d'una altra perspectiva. Així és el joc de la vida, viure l'existència des de diferents ànguls que ens completen.

El soroll de fons del riu em recorda que estic en l'ara i camí cap a ell. Al llit, em refresco i sento el goig de la vivència de l'instant. Un rossinyol em regala el seu cant i agraeixo profundament estar en aquest lloc sagrat i diví, que desprèn màgia en cada mostra del seu ésser.

La brisa matutina entra en els meus porus i juga a la superfície de la meva pell. També penetra en cada forat de la terra, en cada escletxa entre planta i planta i, en cada moviment de la seva dansa, doblega la vegetació que, lleugera i dòcilment, es rendeix a ella.

Agraeixo infinitament presenciar el naixement del nou dia i em incloc en aquest esclat de vida que ara es desperta després de la letargia de la nit. Em sento a meditar davant el riu i m'imagino desfer a l'aigua i fluir i ascendir per ella riu amunt cap al cim de les muntanyes. Al cim, em converteixo en neu i cada floc cau sobre els cors dels homes i els aporta joia, entusiasme i alegria en una espurna inicial que ve a beneir al món.

Autora: Maria Jesús Verdú Sacases

 Els àngels i la naturalesa

 

Em sento beneïda pel tub de llum que els àngels irradien a la meva esquena i que percebo com una mà càlida i acollidora que m'inspira confiança, que acarona les meves espatlles i que m'envia energia cap a la meva columna vertebral.

L'aigua del riu flueix i sona sense parar. El seu so relaxant em fa venir son i els meus sentits s'afluixen mansament. La meva ànima s'adorm i, sigilosament, m'endinso en el cor. Em sento com quan era petita: lliure de ser i d'expressar-me, en estat lliure, salvatge i natural.

Em visualitzo corrent riu amunt i somrient a les flors, que em saludaven a cada passet que feia. Veig tanta bellesa en la meva imatge de nena que no entenc com no he estat conscient d'ella fins ara.

Jo era una nena riallera, cantanera, imaginativa, valenta, lleugera i espontània que percebia la vida com una experiència alegre i sense càrrega. Així és com viuen l'existència dels éssers alats de llum, les fades, els elfs, els follets i els gnoms, tots ells guardians de la natura. El vincle de cor amb ella els uneix eternament a l'ànima del planeta Terra i a la d'altres planetes. Alguns d'ells provenen de planetes líquids i vénen a la Terra a integrar-se amb l'element terra.

De petita, no sentia plorar l'ànima del planeta Terra, però, d'adulta, sí. És un plor silenciós, tremendament sincer i emocional, és un crit d’enuig pel dolor incessant que contamina l'essència genuïna que va donar origen a l'ànima del planeta i que flueix subtil i etèria per cadascuna de les seves artèries adolorides i congestionades.

El pensament positiu, l'energia reiki o qualsevol altra que connecti amb l'ésser de cadascú és un poderós bàlsam que necessita aquest planeta per curar i sanar-nos, i encara que ens sembli que les nostres aportacions, en aquest sentit, siguin mínimes, res li passa per alt a la Mare Natura que ens acull i que és testimoni de cada pas que donem des del nostre naixement fins a aquest instant. Ella agraeix cada mostra de respecte envers els batecs del seu ésser  al qual cal reverenciar i protegir.

Autora: Maria Jesús Verdú Sacases

 L'ànima del riu

Des d'aquest seient sobre el llit del riu, em sento una testimoni d'excepció de la seva bellesa natural, aquesta bellesa que mai deixa de fluir i que posseeix la capacitat de captivar i calmar als qui la contemplen en el seu transcurs.

El seu so perfecte transfereix harmonia i eleva l'ésser en un contacte íntim amb la natura en la nostra qualitat de fills de la Terra.

M'emociona sentir-me una amb l'ànima d'aquest entorn paradisíac que em fa reviure els meus dies d'infància en les muntanyes.

Aquí retorn a meus orígens, a allò al que pertanyo i que em recorda que he passat massa temps oblidant-me de mi mateixa i que el meu dret diví és sentir l'ara en tota la seva amplitud i grandesa.

Sentir és una cosa que de vegades se'ns nega, amb tantes presses, exigències i competitivitat.

Sentir és una cosa que cal recuperar sigui com sigui per poder connectar-nos a la font de vida que ens ha estat donada.

Respirar en cada porus.

Cavalcar sobre cada batec cap a la nostra veritat.

Escodrinyar en el nostre interior i permetre que aflori la llum.

Desempolsar els nostres somnis i infondre'ls alè de vida.

Aquesta és la valentia de viure des d'un mateix.

Difondre la bellesa que hem descobert gràcies als nostres recursos interiors.

Promulgar als quatre vents que gaudir la vida és plasmar l'autenticitat en cada acte.

Envoltar-se de persones sanes, honestes i nobles.

Compartir els nostres tresors en una relació lliure de condicionaments.

Aquesta és la naturalesa divina i genuïna de l'ésser humà.

Autora: Maria Jesús Verdú Sacases

 La força de l'ànima des del riu

El so de l'aigua del riu és etern. Em purifica l'ànima i neteja les parts danyades de l'esperit.

Les bombolles blanques es dissolen lentament i en el procés de la seva dissolució s’emporten el dolor en explotar amb ell i desapareix.

Corre l'aigua dibuixant ones que es mouen fins a l'infinit i que recullen les nostres emocions per renovar-les i sentir-nos lliures de ser i de volar en la direcció dels nostres somnis.

El sol il·lumina aquestes bombolles juganeres que no paren de formar-se en la baixant del riu i que em recorden la transitorietat de l'instant, tan curt i efímer en el seu decurs.

Transcorre la vida moment a moment i en cada un d'ells hauríem de permetre-li que ens guiï cap a la nostra creativitat, allà on resideix la saviesa de l'ànima i de la seva expressió més àmplia i pura.

Viure és obrir-se a la nostra manifestació de l'ànima lliure, lleugera, espontània i etèria per mostrar gràcies a ella la nostra major bellesa, la que resideix en la missió de cadascun, la que flueix lliure de lliurar-se fidelment al propòsit del riu de les nostres vides.

El cabal no para de moure’s cap endavant, allà on l'empeny el moviment del moment present, aquest que regna al riu d'una vida conscient i atenta.

La nostra plenitud resideix en no deixar que les formes del riu ens captivin i ens atrapin de tal manera que ens impedeixin que ens vegem reflectits en la seva superfície en aquella imatge que realment ens representa: la d'aquesta ànima que viu al riu i que li brinda el seu alè de vida. Aquesta ànima que no necessita respostes, sinó que sap per intuïció. Aquesta ànima que no pateix i que no s'agafa, sinó que flueix lliure per les seves aigües. Aquest ànima que, mansament, es doblega al ritme del curs del riu perquè li ha dit sí a l'instant. Ella no es preocupa perquè sap que el dolor és passatger, que l'alegria és el timó que guia la seva embarcació al riu i que la seva energia creativa anirà dirigint l'aventura riu avall.

És la mateixa ànima que ve amb tots els recursos per ser i per créixer amb confiança, determinació i la valentia de ser un mateix, lliure de l'opinió aliena i dels condicionaments que l'ofeguen. Aquesta ànima que sap escoltar al savi i reconèixer-hi el filòsof de la vida, al gran mestre que potser la multitud ignora. Aquest ànima que ens permet ser la singularitat d'un mateix, d'aquest riu les aigües del qual nodreixen la terra i li atorguen el do de la vida.

Aquesta mateixa ànima que no actua des de la carència, sinó des de la riquesa de ser. Aquesta ànima que afronta i integra els alts i baixos com el seu sosteniment, com una cosa que la manté viva i en contacte amb la realitat. Aquest ànima que es troba en l'ara i que obre els ulls a l’instant.

Aquesta ànima que neda en la quietud i en moviment ja que s'expressa en tot moment i circumstància. Aquesta ànima que ha vingut a transitar al planeta per sentir-se a si mateixa i veure’s reflectida en tota la resta. Aquest ànima que ha vingut a enriquir-se i no a compadir-se, a créixer i no a estancar-se o acomodar-se. Aquest ànima que sap qui és i que a la vida la seva major benedicció és sentir-se lliure i lleugera. I així és com neix la seva essència més pura: en la llibertat de l'ésser o la llibertat de ser i d'existir.

Aquesta ànima que no coneix la por sinó l'empenta per actuar en nom de la seva existència.

Autora: Maria Jesús Verdú Sacases

 Relat d'un fada

Reneixo en un regne de fades i fantasia on el temps es dissol en cada alba i les fulles dels arbres ballen amb el vent fins que el sol es pon i la lluna em convida a viure el meu millor somni, el d'obrir les ales i deixar-me caure en la meva essència fadada.

Raïms d'estrelles il·luminen la meva ànima i em mostren el camí en un món encantat on la il·lusió camina al meu costat, encoratjada pels sospirs dels àngels.

En la foscor de la nit tot pren forma a través d'una llum invisible, perceptible als vostres ulls, que em guia en un estel de petons i de jocs fins al meu silenci interior, on una saviesa ancestral jeu des de l'eternitat i es posa en els pensaments més sublims. Des del silenci s'obre la flor del coneixement i de la certesa que ens apropa a la nostra missió des de la intuïció i la confiança en un mateix. Només des del cor som nosaltres mateixos. Ell té batec i veu, i experimentar el seu somriure ens eleva a allò que hem vingut a fer.

Em confonc amb la brisa i em deixo arrossegar fins a la superfície d'un riu on em sedueix el fluir sonor i tranquil de l'aigua, aquest fluir del corrent que segueixo eternament i que em captiva des del meu naixement. El riu desemboca en un mar on l'olor de sal obre els meus porus i purifica la meva llum. Les onades trenquen a la costa i a la sorra recullo un cargol.

Me l’acosto a l'orella per sentir el ronc del mar. Escoltar-lo pel cargol i alhora presenciar l'esclat de les onades a la platja, em porta a gaudir enormement de la vibració rítmica i energitzant de l'oceà davant la bellesa del qual em dissolc i retorno a la mare naturalesa. Ella m’acull a la falda i em recorda que he tornat a casa.

Autora: Maria Jesús Verdú Sacases

 Visita al riu per Cap d'Any

Les cases de pedra davant del riu són la talaia que guaita calladament la bellesa i el so tranquil d'aquesta aigua. Són aigües banyades d'espiritualitat i de llum divina que, en actitud silent i reservada, flueixen serenes en el seu curs i brollen d'una font celestial amb la virtut d'alimentar el planeta.

L'aigua ho neteja tot al seu pas i té la virtut de purificar les ments que es deixen seduir per l'harmonia i la puresa que emana.

Al seu pas l'aigua fa callar les veus alterades i els transfereix un murmuri angelical que les reconnecta amb la pau de l'ànima. Sens dubte, aquest riu està custodiat per fades i elfs.

El mantell de neu acaricia el cim de les muntanyes que presideixen aquest poble de conte de fades amb un encant que entendreix els cors dels qui l'habiten i endolceix les seves paraules.

La boira a la llunyania s'ha posat mansament en aquest paratge muntanyós i es confon amb les siluetes de l'entorn per fer-les invisibles als ulls dels altres. És com si volgués preservar l'aparença de les formes que tenen el privilegi de formar part d'aquest lloc, l'expressió del qual és salvatge i lliure.

Allò sagrat s'eleva per sobre dels pics nevats fins arribar al vol dels àngels.

Més avall, el corrent del riu transcorre amb força i deixa enrere l'obsolet per alinear-se amb la novetat que ve a enriquir les nostres vides.

Els raigs del sol es deixen caure amorosament sobre la superfície aquàtica i aquesta fusió de l'aigua i de la llum, em meravella, m’ ancora en el present i em demostra que res és impossible i que tot es pot completar amb tot.

Aquest dia de sol és una benedicció en aquest fred hivern i em recorda que allò inesperat pot convertir un dia quotidià en un miracle.

En un tram del riu tan ocult que sembla secret a les mirades alienes, em submergeixo en un bany imaginari i tebi, coronat per una boirina de tons verds i blaus, símbol de l'equilibri entre el món vegetal i l’aquós.

Em vaig amarant d'aquesta gamma cromàtica i em visualitzo rebent una pluja reiki d'aquesta energia singular de color blau-verdosa que em restableix l'estat natural de serenitat.

Quan els núvols tapen el sol, dono per conclosa la meva jornada al riu, donant les gràcies per cada raig rebut i per recarregar-me en l'agradable soroll de fons del riu, un plaer de déus, que em porta camí del silenci interior.

I des d'aquí, agraeixo el do de la vida i tot el que ha contribuït que estigui aquí i ara.

Autora: Maria Jesús Verdú Sacases